Un cavaller descalç

Les escales comencen a pujar i just en aquest moment, davant meu vec uns mitjons, mitjons? sabates? no, no, són mitjons! com? alço la mirada cap amunt i vec que porta les sabates a la ma dreta. Somric davant aquesta situació desesperadament irònica. Es un home d'uns treinta-i-tants quaranta-i-pocs ben vestit: traje de color beig, maletí a la mà esquerra i el cabell rapat al cero, estil yul briner (una manera molt digne i sexy de portar la calvície). Em pregunto quina situació el deu haver portat a descalçar-se al ben mig del metro. Bé, una cosa es evident....li feien mal les sabates ... es clar, tots em patit mal de peus, pero qui ha estat prou valent per treurese-les en un lloc on no toca? faríem de tot per no arribar a aquesta situació "ridícula" i quant arrivéssim a casa el primer que faríem seria xutar les sabates per qualsevol racó del rebedor. Pero ell no, simplement, se les ha tret i ha continuat el seu camí. Un acte valent i sincer. Es així com a vegades ens compliquem la vida i en realitat la millor solució es la primera que passa pel cap. Intento seguir-li el pas, radera d'ell, m'agradaria veure quina cara fa però el seu pas es molt més lleuger que el meu, gira cap a l'esquerra i ja el perdo de vista pujant les escales....adéu cavaller.