l'escapada

Vam fer un pacte. Degut a les nostres situacions solitàries, vam decidir que en aquella nit en que tothom se suposa que té un gran plan, una gran festassa o una cosa important per celebrar, nosaltres, si continuávem així de penjats, faríem plegats, allò que ningú feia....fugir del soroll i de la festassa desenfrenada, per anar a parar al ben mig del silenci.
I així va ser, les coses no varen canviar al cap d'un mes. En un principi, jo no vaig voler donar el pas recordatori de la data, no m'importava quedarme a casa sola, pero a ell li pesava la solitud, i de seguida va preparar la ruta.
Hem vaig haver de llevar ben aviat, a les 6, perque ell a les 6:30 ja era abaix, esperant-me amb el cotxe. Teníem 3 hores i mitja de camí per carretera, i després cargaríem les motxiles a l'esquena per començar l'ascensió fins al refugi.
Durant el trajecte en cotxe, em va estar explicant on anàvem. En J l'havia retrobat casualment en la linia de transport que em portava a la feina. Havíem coincidit en amistats feia 6 anys i ara feia un any i mig que gairabé diàriament ens trobàvem de camí a la feina. De la resta de la gent ja no sabíem res, pero resultava curiós com amb 10 minuts de retrobament diàri la nostra amistat s'havia anat estretant. En J, era un bon nano, d'aquets que no enganya, ell es tal qual com es mostra i per això en part, tot i no haver quedat mai amb ell, vaig acceptar tranquilament la seva proposta. Tot ho tenia controlat, les carreteres, el peatge, l'hora d'arribada, el camí, el refugi...tranquil pero sense perdre temps, pas a pas.
Un cop vam deixar el cotxe, vam enfilar el cami per radera el riu, ell m'explica, veus el riu, doncs tot el camí el tindrem al nostre costat....hi han uns salts d'aigua preciosos. Segons deia teníem unes 3 hores de cami...pero jo les previsions horaries dels montanyistes no me les crec, quant t'en diuen 3 en realitat en són 5, pero ell em va dir, tranquila, anem fent al teu ritme quant vulguis que parem m'ho dius i ja està. Jo per mí, en un principi, caminar no tenía cap problema...el meu problema era la motxila que poder pesava tant com jo, pero la veritat, es que només sentir la olor fresca de la terra humida, del verd del costat del riu, em va fer respirar profundament i va semblar com si els pulmons s'omplissin de tota la energia necessària per fer camí.
El camí a seguir era estret, teníem que anar un darrera de l'altre, i ell va sugerir que anés jo davant, marcant el ritme, per no forçar-me. Quant portàvem ben bé una hora i mitja de camí, el cansanci es va començar a fer present. El pes que carregava em matava i el camí de pedra i roca en sentit ascendent no em donaven trègua. L'hora del migdia ja s'acostava i el sol ja començava a apretar. Sota el meu barret, la suor començava a regalimar i ja notava les zones de contacte de l'esquena molles. Amb l'excusa de divisar el paisatge aprofitava per agafar aire que semblava que em faltava i em disculpava davant del J per estar en tan baixa forma. Ell pacient i esperençador em donava ànims ensenyant-me la punta de la montanya on teníem que anar a parar. La veia tant lluny, que francament, enlloc d'animar-me em feia repensar el fet de tornar enrere. Pero mica en mica, vam anar fent via, a mig camí ens vam aturar a fer un mos per recuperar energies al costat del riu, i el paratge era francament idíl.lic, un petit bassal d'aigua, una torrent d'aigua caient amb força, l'ombra dels arbres que ens resguardava, la llàstima era l'aigua, que estava gelada si no, segur que haguéssim anat a parar a l'aigua. Les xocolatines, van donar-me l'efecte reanimador i vam proseguir el camí amunt. Ara, ja no parlavem, seguíem caminant sentint petar les pedres sota les botes, i veient com el sol ja no tenía tanta força i es quedava al nostre darrera.
Finalment, vam arribar, semblava imposible...després d'aquell camí tortuós de pedra, arribar en aquella petita vall verda. Era de postal de Heidi, verd, vaques, muntanyes nevades al voltant i una petita caseta al vell mig. El primer que vaig fer, va ser deixar-me caure al terra de cul, i mirar el cel blau i notar com el vent bufava suaument, en J mentres, va deixar la motxila i va anar a inspeccionar el refugi. No hi havia ningú, hi havia 4 lliteres, una taula amb un parell de bancs i una xemeneia per fer foc. Jo estava tan morta, que ni tenía esma d'aixecar-me, l'esquena adolorida i les cames flotant...en J, va tornar i es va estirar al meu costat...be, ja hi som, ¿obrim el cava? evidentment era broma, ell ni bevia, ni fumava, pero si que d'una manera o altra, teníem que celebrar el fet d'estar allà.
El sol ja va marxar, i la temperatura va començar a canviar. Jo rapidament, pantalons llargs i forro polar amb les botes a mig descordar. En J, va preparar foc, i amb el fogonet que havia portat, ens vam pendre un Sopinstant que em va sentar de meravella. M'agrada la muntanya per això, per apreciar aquestes petiteses com el millor regal del món. Allà dalt tot es torna tan simple i basic que no cal res més. Menjar una mica calent, l'escalfor del foc, una bona conversació i la inmensitat de la natura per gaudir. Havent sopat i quant el foc es va anar apagant, en J, em va proposar anar fora a veure els estels. La idea sonava genial, ja ni m'enrecordava de l'última vegada que havia vist un cel estrellat, pero el fred com li vaig dir, em superava...no pateixis agafem el meu sac com a manta, ja veuràs...vine. I si, arrepenjat ell a la pared del refugi i jo arrepenjant la meva esquena en el seu pit, ens vam tapar amb el seu sac. La nit era clara...la lluna brillava tant que ens iluminava el prat i les estrelles omplien tot el cel. Entremig de la nostra conversació de xiuxugexos sentiem algun animaló que es feia sentir de nit. Regnava un gran silenci, ningú gosava aixecar la veu, pero les nostres paraules fluien més confiadament que mai. Secrets incofesables, pasions pedudes, desseganys devastadors...van ser el repàs de les nostres vides i dels nostres sentiments. Després van quedar els silencis plens de pensaments, els nostres cossos acurrucats sota el sac i somriures a cau d'orella.