verd i vermell

la nit ja s'acabava per tots nosaltres i ara cadascú seguía el seu cami. Nosaltres tot i que, un era de l'est i l'altre de l'oest el nostre camí a seguir aquella nit era el mateix, així que ens vam despedir de tots i vam girar la cruïlla següent cap a la dreta. Seguíem la conversa del grup, la gresca i les tonteries...inclús vam començar a marcar el pas, la distància era llarga i els carrers ja estaven buits.
De sobte, ens vam creuar amb ell, l'home de vermell que ens manava que paréssim. Ell ho va iniciar tot. Les rialles van parar i el silenci es va fer present. Ell seguía allà imperiosament i ens va ordenar que ens miréssim. Les nostres mirades es van aturar i just en aquell moment va aparéixer l'home de verd. Ell ens donava pas, i els teus llavis em van dir "hola" i els meus van respondre "hola", vam recuperar una distància curta per poder ara mirar-nos un altre cop als ulls, pero llavors l'home verd va començar a cridar-nos tot tartamudejant que en cara teníem pas, i nosaltres aprofitant-ho, els nostres llavis es van tornar a acostar per aquest cop dir-nos entremig de somriures els nostre primer secret. L'home de vermell va tornar a apareixer, un altre cop per implorar-nos que no ens moguéssim, i realment va ser així, perque els nostres peus estaven clavats al terra i els nostres llavis xiuxuejanven el goig d'haver-se trobat. T'ho volia dir tot amb la boca en silenci, com havia imaginat el teu gust, com m'agradava el tacte dels teus llavis, com m'escoltaves, com m'acariciaves, com et sentia i com et volia arrivar a sentir. Els meus ulls es tancaven rebent la intensitat de les teves paraules, deies més del que els meus llavis podien escoltar, com podiem haver callat tant de temps. Vaig obrir els ulls i el vaig tornar a veure a ell, de color verd, ara ens dónava llum verda perque els nostres sentits poguéssin arribar al final de la cruïlla.