primavera siberiana

I jo no sé que faig pensant en bikinis.

joies

Les joies sempre han estat d'aquells objectes duals...per una banda són un element estètic, de tipica ostentació si són de gran valor i per altra banda, són un element simbolic, són peces que formen part del paisatge humà d'una persona, amb un alt grau de sentimentalisme. M'agraden les joies: els anells, les arrecades, els collarets...i cada detall d'elles crec que diuen alguna cosa de mi. Per mi són un objecte estètic personal més, no crec en les grans joies de metalls nobles i pedres precioses, crec que no es necessari, pero el contexte canvia si la joia es un regal i llavors es converteix en un altre tipus de simbol. Es una cosa que portes pensant en una altra persona. Un simbol més enllà del valor economic i estètic, tot i que moltes vegades es confonguin aquets termes. Regalar una aliança amb diamants sembla que l'amor sigui autèntic i per sempre....sembla que et regalin una "assegurança d'amor", deu meu! socialment queda molt bé, i les noies ens hi fixem moltíssim en aquets detalls, per això sembla com que la joia es una exhibició de la parella davant de tothom.
Fa temps, però, vaig trobar l'excepció de la joia "d'amor", en una d'aquestes revistes femenines. Mostraven un anell, que simplement, era una aliança llisa, recte, plana...sense cap tipus d'ornamentació, l'únic que tenia era un diamant encastat en la part interior. Enlloc de portar grabada la data o els noms, portava un diamant que no podia veure ningú, només la persona que el duia i el que l'havia regalat. Realment ho vaig trobar genial, una joia més enllà del simbol.

un afer d'assumptes interns

Sortia ja tard d'una última reunió, quant ja caminava pels carrerons estrets de la primera barcelona. Alçant la mirada, després de cordar-me la jaqueta, distingeixo una figura lleugerament familiar. La similitud, m'hi fa fer fixar, per comprovar en pocs metres, que la mirada havia estat recíproca i ara ens aturàvem l'un davant de l'altre amb un gran somriure. "Mite-la ella" em va deixar anar i jo simplement vaig respondre amb el seu nom i ens vam acostar per fer-nos "els dos petons" cordials que volien ser "els més propers". "On vas així?, que t'ha passat?" , "No t'equivoquis, això es cosa de la feina, a palau, et fan anar així". Ràpidament, la nostra breu parada ens va fer fer un resum en 10 minuts dels últims 9 anys que no ens vèiem. Vaig coincidir amb el M un estiu en un camp de treball, allà, a part de picar pedra, vam deixar que els nostres sentiments fluissin i així vam seguir fins mig any mes. Els dos estàvem en la mateixa vessant, teníem ganes de fer coses, de lluitar, d'aconseguir reptes i tot era una excusa per posar-nos a prova. La solidaritat era un dels grans eixos per nosaltres, i qualsevol cosa petita la convertíem en una gran lluita. Vam estar molt compenetrats, seguiem els mateixos ideals, però al final, la seva solidaritat humana va anar molt més enllà, i els nostres camins es van bifurcar.
Ell a diferència de jo, en aquell moment, seguia igual, amb el mateix esperit, una mica més reformat, no tan radical, pero encara se li ensumava aquell toc hippie particular, vestia una jaqueta de llana gruixuda amb tons marronosos, texans blaus desgastats, bambes de muntanya, i el cabell, habia estat curosament resituat al seu lloc. A ell en canvi, el va sorpendre el meu vestuari clàssic de secretaria adjunt: americana, faldilla recte per sobre genolls, sabates de taló de 4 dits i cabell discretament recollit amb una cua. La seva bossa de càrrega, com sempre una motxil.la penjada a l'esquena, mentre que jo per una banda, portava el meu bolso degudament combinat amb el to de les sabates i per altra banda una cartera de pell amb l'última paperassa remenada.
érem allà plapantats i emocionats per sentir les històries de l'altre. Ell, així, va proposar directament, "anem a fer una cerveseta?" vaig imaginar ràpidament com podia acabar la cerveseta si la començava, pero la veritat es que tenia ganes de saber de l'M, sabia, que teniem un munt d'històries que explicar-nos. Vam seguir, pels carrerons i vam arrivar a una bodegueta amb petites taules i tamborets, "et va bé aquí?" "sí perfecte", estic segura que mai hi hagués anat a parar allà, pero ara em semblava perfecte per no trobar-me ningú recentment planxat.
ideals, estudis, objeccions, nacionalismes, populismes, solidaritats, estatuts, independències, projectes, assamblees, sostenibilitats, globalitzacions, conferècies, tripartits... totes aquestes paraules fluien constantment en les nostres converses, pero sempre amb dos punts de vista diferents, semblava curiós: la lluita era la mateixa pero la manera de fer-ho era totalment oposada. jo per la meva banda, desde el sistema, l'ordre, la constància i la diplomàcia, ell per la seva banda desde el antisistema, la solidaritat i la llibertat, semblava que mai ens arrivabem a posar d'acord de qui aconsseguiria més coses....desembutxat tot, ara que el tenia al davant i observava els seus ulls, la seva mirada viva, la seva convicció i em feia recordar el temps que vam estar junts i vaig deixar que parlés ell. Després de 5 minuts d'epíleg ell també va callar...i es va pronunciar "de totes maneres sempre ens posavem d'acord en una cosa, no creus?", jo li vaig somriure "tan de bo, molts prenguéssin exemple de nosaltres" i així, començàvem, era la nostra manera de calentar-nos, sempre ho havia estat, donar fruit a les paraules, i provocar-nos el desig més ardent."Saps una cosa, per una vegada a la vida, m'agradaria follar-me el sistema, sempre m'ha donat pel cul, i sincerament, n'estic fart" "saps fa molt de temps que no beso una barba rebel com aquesta, n'estic farta d'aftershave sense alcohol" "et proposo una cimera al carrer parís" "deixa'm fer una trucada i sóc tota teva" "qui et controla?" "tranquil, es pura cordialitat".
Ja érem a casa seva, era la mateixa casa que vaig conèixer amb la seva àvia, l'únic que ara, ja l'havia rebut d'herència junt amb una bona picotada que li havia permés crear la ONG i poder portar els projectes a terme. N'estava content de la seva "independència laboral". Em va oferir una altra cervesa, mentres jo anava xafardejant tota aquella mostra d'objectes multiètnics que penjàven de tot arreu. Vam seure al sofà i vam començar a recordar moments gloriosos de la nostra època. Llavors ell, en un gest, m'agafa el peu "em deixes que et descalci?, aquestes sabates em donen molt de morbo" "ara ets fetixista?" "et fan mal els peus?" i em comença a massatjar els peus "t'hi acabes acostumant...pero això es una delicia" i em reincorporo estirant-me completament al sofà i aixi poder estirar bé les dues cames per sobre d'ell. Mica en mica les seves mans van pujant fins amunt, fins just on acaba el tacte de seda i comença el tacte de carn. "Mitja cuixa a l'aire?" "Assumptes interns" "Descobrim doncs, tots els assumptes interns" va baixar la cremallera i va estirar la faldilla en avall "caram amb el gust del sr conseller" "s'han de cuidar els detalls, mai se sap el que pot passar" treient la samarreta en amunt descobreix tot el demés "aquest cos, ja no es el d'una treballadora de camp" "aquest cos ja fa molt de temps que va deixar de ser becària" "llàstima, sempre he volgut tenir-ne una" "ara en tens una de llicenciada" i es en aquest moment, va ser quant jo, vaig começar el meu atac per descobrir-lo amb ell, i el seu cos més fosc però igualment fibrat que com l'havia conegut. Poder havia agafat més volum, pero no hi havia res que desentonés, que em frenés a buscar-lo de ple. A partir d'aquí la nostra conversa corporal va continuar com havia anat la oral, un debat de desitjos i plaers, acabant com en el cas de les millors cimeres, fumant la pipa de la pau.

omplir - buidar

sembla ser que ens es més difícil buidar que omplir.
ens aferrem a tot allò que tenim
sempre pensant en un "i si...."
que després mai més tornem a fer servir.

Tot allò que aprenem, escoltem, vivim, sentim
ho anem omplint dins nostre pero
que difícil resulta a vegades buidar-ho
oblidar-ho, ignorar-ho, silenciar-ho
fer net.

penso dins meu,
en la meva ment,
com em funciona la memòria
costa recordar la peli d'ahir
pero em sé els diàlegs de la de fa 20
serà perque ja està plena
i cada cop li costa més
trovar un raconet

l'emoció em condiciona el record
i l'automatisme es la memòria pel dia a dia