caminar per la ciutat

m'agrada caminar pels carrers
a pas ràpid o a pas lent
depenent del moment
pero sempre es el mateix
un ritme,
una manera de veure les vides
que es creuen,
destacades unes
invisibles les altres

m'agrada caminar
per retrobar
un somriure oblidat
un espai que va ser diari
una olor que em fa tancar els ulls
i així assaborir de nou
el seu gust

m'agrada caminar
per descobrir
colors nous de paraules
vestits que pengen
arbres que floreixen
balcons singulars
carregats de mil i un objectes,
i imaginar
de qui pot ser aquell tros de vida
que ara m'observa
radera les seves cortines

un retall

i en Pio Baroja va dir:

"el talento es una forma de insulto. Como tal recibe el castigo que merece: es tolerado, o ignorado, o menospreciado. Siendo fiel a si mismo, el escritor, sólo conseguirá respetarse. Si no se vende, si no es complaciente, vivir del oficio será una cuestión de suerte. Si no la tiene, todo será muy duro. Hay que escribir sin buscar un estilo, sólo hay que buscar que el que lea entienda y se entretenga. Cada uno sabe lo que vale. En lo que escribe está lo que uno és."

la reina de la casa

M'agrada viure amb ell, desde que ella va marxar la casa ha adquirit un nou modus vivendi. S'han acabat les discusions i les baralles. S'ha acabat també l'ordre imperial i ara es viu en l'anarquia total del desordre. Ell marxa de bon matí,i tot i que sempre té pressa, no s'oblida mai de mi i em deixa tot preparat perque no em falti de res. Jo li agraeixo i controlo els seus moviments ràpids per tota la casa. El moment final arriva quan sento el dingding de les claus dins de la butxaca i el pom contundent de la porta. Marxa i ja no tornarà ben bé fins al capvespre. A partir d'ara em converteixo amb la reina de la casa. Pujo i baixo per tot arreu com a mi m'agrada, sempre amb cura de no tirar res. M'agrada anar esquivant nous obstacles i posar a prova els meus salts lleugers. Després, busco el millor lloc per jeure una estona, a mig matí quant el sol entra per la finestra, jec al seu llit, sento la seva olor i dormitejo una estona. Els ulls s'em tanquen suaument amb l'escalfor de la llum, pero sempre hi han els petits sorolls que em posen a l'aguaït. Després de menjar una mica, m'agrada estirar les cames sobre la manta del sofà i a vegades, si trobo alguna peça de roba, m'hi estic una estona jugant amb ella. Aquesta debilitat que tinc per les peces de roba va ser un de tants motius de discussió amb ella. A ell no sembla importar-li massa que li desgavelli un jersei pero ella no ho podia soportar. De fet, recordo que en una de les discussions finals, vaig propiciar que la gota vessés el vas, quant en un dels seus atacs d'histèria en que va començar a tirar tota la roba d'ell que habia escampada per la casa, fent-me la espantada i intentant amagant-me perque no em dongués, vaig tirar un gerro de flors expressament i ella literalment va petar....i ell simplement no va dir res i ella no va poder soportar més el seu silenci.
Ara m'agrada quant torna a casa, només sentir el pany com s'obre, corro inmediatament a rebre'l. Busco les seves caricies i ell sempre em respon, hola,nineta meva...s'asseu al sofà i jo m'hi passejo damunt d'ell. M'agrada sentir com les seves mans m'acaricien i mica en mica i llavors comencem el nostre joc d'empentes, estirades i mossegades que mai arriben a res pero que tant ens diverteixen. A vegades però, està cansat, i simplement em quedo acurrucada sobre la seva falda, notant com la seva mà recorre la meva esquena.
Ara no hi és ella, pero de tant en tant vénen elles. Acostuma ser quant ell ve més tard de lo habitual i quant sento veus radera la porta, em poso alerta. El vec i entra acompanyat, pero no corro a rebre'l, me'ls quedo mirant i l'oloro a ella en la distància. A ell en canvi, li encanta mostrar-se carinyós amb mi i vé de seguida a buscar-me, es una tàctica que té estudiada, mostra el seu costat paternal i a elles sempre les desfà: m'agafa en braços, em restrega la seva cara... i llavors, generalment, ella s'atreveix a atensar la seva mà, pero jo, ràpidament fujo i m'amago. A partir de llavors, desapareixo, m'amago en un racó de la casa, esperant que la nit passi, per així poder tornar a ser la reina de la casa, perque elles vindràn pero jo sempre seré la seva gata maula.

un***estrelles

Sentat dues taules més enllà, llegeix tranquilament el seu diari amb un cafè al costat. Mentres, jo sec aquí, esperant la meva companyia i un tallat curt de cafè que he demanat al cambrer agitanat. Miro el rellotge, les agulles marquen la hora inconcreta que em quedat, miro el mòbil, cap missatge i cap trucada perduda, aquí no fa fred així doncs l'espera serà tranquila. El torno a mirar i ell segueix llegint, de tant en tant passa pàgina, la doblega ràpidament sense que se li desmonti,sense cap mena de dubte es un lector de diari. M'agrada observar-lo perque sé que ell no em veu, i aprofito per treure el paper i el pilot per fer els meus ratllots. Intento fer-ho amb una línia, sense aixecar el llapis del paper. Té un cabell fosc i abundant, curt amb alguna punta descolocada. El seu cap lleugerament inclinat cap avall fa que practicament no pugui apreciar les seves faccions, pero destaquen les celles gruixudes i un nas ossut. La seva mirada es baixa i fosca, una linia lleugera, i la boca fina tancada acompanyada de la barba de pocs dies. Les orelles li queden mig amagades pel cabell i el jersei negre enmarca la seva figura. Poca cosa em queda més per dibuixar, un diari obert i doblegat a sobre la taula, una mà que el subjecta lleugerament i l'altre que reposa amb el braç doblegat damunt la taula. Ja està, pero incideixo amb el negre del seu jersei, com intentant imaginar el que hi ha sota, linies ondulants, zones fosques, el pilot no para de donar voltes fins que gairabé tot queda enmaranyat. Tot just començo a situar la taula i el cafè quan la meva companyia s'asseu davant meu i amb un hola em gira el paper per veure la meva diversió. Ella es gira i comprova el model real, i riu del resultat final. M'acusa de triar el model més atractiu de la sala, de la meva aptitut voyeur, jo li ensenyo la meva col.lecció de victimes variades....una simple casualitat, estava allà davant, l'he vist i bé...poder si, no dic que no sigui atractiu, pero el fet de dibuixar-lo era més per la seva aptitut absent que pel seu aire austerià. Per acabar la meva defensa escric a un costat del paper "un *** estrelles al cafè de l'òpera" la meva companyia riu i aixi tanco la llibreta i la deixo a un costat per començar de nou, una nova conversa. De tant en tant el segueixo observant per veure que fa, per la seva aptitut es la mateixa. Finalment s'aixeca i jo canvio l'observació cap a qualsevol altre punt de la sala. Noto que s'atura a la nostra taula i quant alço la mirada em demana que li ensenyi el dibuix. Excusant la meva mala traça li obro la llibreta i em pregunto com s'ha pogut adonar que el dibuixava. Ell es sorpren del resultat, no era un davinci, pero li fa gràcia els ralladots del jersei. Arranco la pàgina i li estenc la mà, ell sorprés ho agraeix i demana que li firmi per posibles subastes futures, jo penso que mai tindrà cap valor econòmic perque l'unic valor que tindrà es que havia dibuixat un *** estrelles.

nit de reis

torna la màgia de la nit. Aquella sensació d'abans de tancar els ulls i no saber que passarà al dia següent. Esperant-los a ells. Tot i que tot està més sentenciat i la màgia dels reis, la inocència, es va despedir fa molt de temps, el rau rau a la panxa es repeteix any rere any com la més autèntica de les tradicions. Potser perque en el fons encara viu aquella petita il.lusió, i aquest any cal repartir-la de nou entre els mes petits perque tot i que el secret es revel.li, la màgia continuarà apareixent any rere any....que em portaràn demà els reis?

verd i vermell

la nit ja s'acabava per tots nosaltres i ara cadascú seguía el seu cami. Nosaltres tot i que, un era de l'est i l'altre de l'oest el nostre camí a seguir aquella nit era el mateix, així que ens vam despedir de tots i vam girar la cruïlla següent cap a la dreta. Seguíem la conversa del grup, la gresca i les tonteries...inclús vam començar a marcar el pas, la distància era llarga i els carrers ja estaven buits.
De sobte, ens vam creuar amb ell, l'home de vermell que ens manava que paréssim. Ell ho va iniciar tot. Les rialles van parar i el silenci es va fer present. Ell seguía allà imperiosament i ens va ordenar que ens miréssim. Les nostres mirades es van aturar i just en aquell moment va aparéixer l'home de verd. Ell ens donava pas, i els teus llavis em van dir "hola" i els meus van respondre "hola", vam recuperar una distància curta per poder ara mirar-nos un altre cop als ulls, pero llavors l'home verd va començar a cridar-nos tot tartamudejant que en cara teníem pas, i nosaltres aprofitant-ho, els nostres llavis es van tornar a acostar per aquest cop dir-nos entremig de somriures els nostre primer secret. L'home de vermell va tornar a apareixer, un altre cop per implorar-nos que no ens moguéssim, i realment va ser així, perque els nostres peus estaven clavats al terra i els nostres llavis xiuxuejanven el goig d'haver-se trobat. T'ho volia dir tot amb la boca en silenci, com havia imaginat el teu gust, com m'agradava el tacte dels teus llavis, com m'escoltaves, com m'acariciaves, com et sentia i com et volia arrivar a sentir. Els meus ulls es tancaven rebent la intensitat de les teves paraules, deies més del que els meus llavis podien escoltar, com podiem haver callat tant de temps. Vaig obrir els ulls i el vaig tornar a veure a ell, de color verd, ara ens dónava llum verda perque els nostres sentits poguéssin arribar al final de la cruïlla.